dissabte, 16 de setembre del 2017

La veritat és darrere mateix de la llibertat


Publicat a Media.cat el 12 de setembre

El País és l’únic diari que publica una xifra pròpia de participació en la manifestació d’ahir a la capital catalana. Quan érem universitaris el dúiem sota el braç. Era un bon referent, tant per la secció internacional com per disposar d’una redacció a Catalunya que donava una visió catalana que arribava a la resta de l’Estat, i comptava amb col·laboradors que eren escriptors de l’esquerra més transformadora. Doncs bé: per a aquest diari, la majoria de catalans són uns fanàtics alienats. Majoria? El 10 de setembre publicava l’enquesta a 1.000 persones que deixa clar que l’independentisme n’està per sota.

El 27 d’agost El País titulava: “L’independentisme boicoteja la manifestació contra el terrorisme”. De fet, aquest escenari de rebuig al Partit Popular té un precedent molt clar: la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 12 de març del 2004 contra els atemptats terroristes de l’11M. Les imatges de l’aleshores ministre d’Indústria, Josep Piqué, i d’Alícia Sánchez Camacho fugint de la Plaça Catalunya pel pàrquing davant la cridòria general, van actuar de detonant a tot l’Estat.

Aquella nit i l’endemà, jornada de reflexió de les eleccions generals, multitud de persones van protestar davant les seus del PP a Madrid i Barcelona perquè el govern espanyol mantenia insidiosament la tesi que era ETA l’autora dels atemptats. Aquella reacció espontània del 12 març, l’havien precedit grans manifestacions contra la guerra, i cassolades. Molts periodistes havien sigut crítics contra els seus mateixos mitjans –recordareu el Diari La Pau–, tant durant la primera Guerra del Golf Pèrsic com durant la segona.

Reduir l’adversari a un segment fanàtic, personificar-lo en un líder messiànic i despersonalitzar la població són procediments del periodisme de guerra. El cas és que el dret a la informació erosionat obra contra la mateixa audiència. Aquest periodisme tracta amb condescendència els seus lectors: perden el dret de conèixer els fets sense interpretacions esbiaixades i els arguments que puguin contrastar amb els seus. El debat democràtic queda substituït per la construcció de l’enemic.

Llegia aquests dies el poeta barceloní Carles Miralles i m’he trobat això: “La veritat, que és darrere mateix de la llibertat, quan la trobis seràs vell”. Ho diu el ciclop a Ulisses. I he pensat que ciclops mediàtics barren el pas a la llibertat a Catalunya, però, sobretot, a qui perjudiquen és al ciutadà de més enllà de la Franja de Ponent.

Qui no té recursos per contrastar la informació pot quedar confinat a la caverna del ciclop. Com respondrà la ciutadania espanyola a la repressió de l’1 d’octubre? Durant la Primavera de Praga del 1968, un dels actes de la resistència civil txeca, que tenia per estratègia confraternitzar amb els invasors, va ser plantar-se davant els tancs russos amb la següent pancarta: “Un poble que oprimeix un altre no és lliure, Karl Marx”.

dijous, 7 de setembre del 2017

"La veritat, que és darrere mateix de la llibertat"

Enmig d'aquests dies crus d'agost que han passat i la densitat d'il·lusions i d'indignacions amb què ve prenyat el setembre, m'he trobat això en un poema del Carles Miralles. Tenim al davant un combat amb ciclops mediàtics.

En homenatge a Giuseppe Ungaretti

Vaig sortir a cercar
                                      la veritat, un dia
de març. No sabia on anava. De nit
m'aturava i llegia en llibre antics
camins i històries de camins.
                                                         Vaig
aprendre noves llengües i em guiava
a l'albir d'astres cada nit renovats
per a fer-me errabund. Arribat
a l'illa dels ciclops, vaig aprendre'n
camins i dreceres. El carro del sol
ascendia o declinava, l'amagaven
els núvols o lluïa: heroi perdut
a la tornada de l'oracle confús,
els sàtirs somreien fins que em revelaren
el tèrbol secret dels ciclops, un secret
amb cara d'Orson Wells convertit
en Kafka en imatges, amb sec posat d'Espriu
predicant Ariadnes al capdavall
del nostre laberint.
                                       Vaig
recórrer el passadís, insensible a les lliçons
de Midas, a la devaluació
del franc, als crits de les alemanyes
de Lloret, a la mentida.
                                               <<Anche
la fonte del rimorso è secca?>>, va preguntar
un ciclop maliciosament.
Perquè al final hi ha la llibertat,
aparentment sense preguntes, <<però el camí
que hauràs hagut de recórrer és massa llarg
i la vida que els déus —merda!— t'atogaren
massa breu, i això sense comptar
les temptacions de la riquesa i de la carn
i sobretot les tan nombroses i dolces
del comprendre i l'aprendre. La veritat
que és darrere mateix de la llibertat,
quan la trobis seràs vell, no tindràs força,
i el teu crit, seràs lluny i ningú
no podrà sentir-lo, i el camí de retorn,
quasi déu d'insòlits paranys, menarà
inexorablement els teus passos
cap a la mort certa. El nen que hi ha en tu
potser cregui que podrà salvar
de la pols dels teus ossos la saviesa,
però tot és vanitat>>, van dir els ciclops,
i afegiren: <<La veritat, mai
no la diràs, ni si la trobes, i mai
no podràs viure en pau>>.
Carn meva melangiosa on pul·lula
la joia, gosaràs?

Manual de cosmologia. Dins No me n'he anat, antologia d'Edicions 62, desembre del 2007.


Carles Miralles va néixer a Barcelona el 1944 i va morir el 2015