Article publicat a Media.cat l'1 de juny
Neville St. Clair és el personatge del cas de Sherlock Holmes a L’home del llavi tort. Aquest senyor havia estat periodista i ha desaparegut. Tot fa pensar que l’ha assassinat el captaire de la City que té el llavi tort. Finalment —perdoneu que us espatlli el conte, us atraparà igualment pel retrat dels fumadors d’opi de final del segle XIX—, l’antic periodista i el captaire són la mateixa persona.
St. Claire treballava per un diari vespertí de Londres. Un dia, l’editor li encarrega una sèrie d’articles sobre la mendicitat. Per obtenir els fets en què basar els articles es disfressa i pidola com a amateur. La suma de diners al cap del dia sobrepassa allò esperat, això posa el cuquet al nostre protagonista i acaba fent-se captaire professional, perquè “li costa tornar a emprendre el penós treball” de periodista sabent que com a captaire pot guanyar en un sol dia el que guanyava en una setmana.
El passat tres de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el Sindicat de Periodistes de Catalunya denunciava que la precarietat laboral i la indefensió professional “no sols no disminueixen, sinó que augmenten”. Un veu latent la síndrome de Neville St. Clair en la precarietat a què es veu abocada la professió i l’afebliment del periodisme per la pressió de les xarxes socials. És simptomàtic, sobretot, en els que comencen: quants companys de carrera no hem vist abandonar? Sovint cal picar molta pedra, perdre temps i diners, per poder ser periodista. Cal valor i convicció per no sucumbir a una feina més ben remunerada, en cas que aparegui.
Més greu que això és el cas del periodista argentí Santiago Pinetta que va passar de periodista d’investigació a captaire. Pinetta va destapar la trama de corrupció entre el govern de Carlos Menem i l’empresa IBM. Arran d’això van deixar de donar-li feina i va ser víctima d’atemptats: li van trencar les cames i fins li van gravar les sigles IBM al pit amb talls d’una fulla d’afaitar. Per fer bé la seva feina, ha acabat desvalgut i malalt demanant almoina al metro de Buenos Aires. En aquest cas, la mendicitat no és una alternativa al periodisme, com al conte de Sir Arthur Conan Doyle, sinó una conseqüència!
