dissabte, 24 de desembre del 2016

Nadala dos mil setze

El temps és fang

Fa un any, la Llúcia va fer un tió d’un còdol blanc.
Li va donar vida amb ulls, nas i barretina de plastilina.
La Violeta va fer el mateix amb una pinya rosegada.
Tots dos van arraulir-se a casa, cadascun
amb manta nova de trinca, perquè se sap que,
fets de pedra i fusta a la intempèrie,
aixoplugats s'enfredoreixen. El fred dels tions
ens abriga l'ànima i estimar-los multiplica el regal.
Sa mare va posar la corona de llana a l'entrada,
la va comprar l'any anterior i va ser una tria
d'aquelles que es fan per a tota la vida: serà la fita
que guiarà els de casa pel camí de desembre a gener.
La peixatera em va recordar que érem pobres
—no es pot ser pas incrèdul per Nadal—,
però no vaig deixar pas de comprar un turbot
com una ombra d'avet sobre el llit de neu.
L'àvia va fer llufes del diari, van ser icones dins
de casa tot el dia i llavors, per la finestra, vèiem
els vianants esllanguits, com homes de paper.
Tres dies més tard, vam esbrinar que l’home dels nassos
és qualsevol senyor, no sabem per què, que passeja sol:
qui va de bracet no pot caure al sac foradat dels dies.
Per Sant Manel vam replantar el marfull del jardí de l'avi.
L'arbust antic s'havia recremat i el nou lluïa la flor blanca
inconfusible de l'hivern, com el símbol de la neu.
Els Reis d'Orient ens van portar bicicletes per
perllongar la fantasia de tenir-nos drets sobre dues rodes.
¿No és el tirar endavant cada nou dia equilibri
de somnis i alhora tocar de peus a terra?
De tot plegat fa un any, i és veritat que tot torna,
però, també, que torna diferent. El temps és fang
i la saviesa, posar motllos als dies.


Albert Garcia Catalan
Turbot, Llúcia Garcia Torras