Carpe Diem de Frost

Carpe Diem

El Temps va veure dues

criatures amoroses

anant-se'n, al capvespre,

no sabia si a casa, al camp,

o (sentia repics) a l'església.

Esperà (eren forans)

que, de lluny, no el sentissin

per desitjar-los joia:

<<Sigueu feliços, feliços,

fruïu del goig d'avui.>>

L'etern tema del Temps.

El Temps imposà als poemes

haver de collir roses

i advertir del perill

els amants que, sorpresos

de trobar-se inundats

d'alegria, tenint-la

no sabessin tenir-la.

Però, ¿atrapar el present?

Vivim menys el present

que no pas el futur,

i molt menys tots dos junts

que el passat. El present

és als nostre sentits

massa poblat, confús, present

per poder imaginar-lo.

Robert Frost, de A witness tree (1942), és a dir, Un arbre testimoni, part de l'antologia Gebre i sol, Traducció de Josep Maria Jaumà, Quaderns Crema, primera reimpressió, juliol del 2011.

És un dels meus poemes de capçalera. Frost qüestiona un tema clàssic: el carpe diem, aprofita el dia, el moment, gaudeix-lo, perquè la felicitat d'ara passarà, el temps s'escola inexorablement i tot passa sense remissió. És la idea de present, que qüestiona. Una consciència del moment que no existeix, perquè un no viu pensant que el temps transcórrer, com un no és conscient absolut de totes les parts del cos quan camines, ara poso un peu ara un altre, sinó no avançaríem.  En canvi, sí tenim al cap envers on ens encaminem i, sobretot, sabem d'on venim i què portem a la motxilla.  El punt de partida i l'objectiu és al cap, i això és el que tenim davant el present: la imaginació. Referències i anhels, allò que som en el moment.

            

Em sembla que H.G. Wells, des de la ficció de La màquina del temps, toca  el tema, encara que sigui des de la tangent del que us parlo:

"—I, en el Temps, un no s'hi pot moure gens, no es pot marxar del moment present.

[Llavors respon el seu protagonista, el Viatger del Temps:]

—Estimat senyor meu, aquí és justament on us equivoqueu. Aquí és justament on tothom va errat. Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba."

   La ficció ens acosta a la veritat, no només és cosa de la poesia.  

Amor romàntic en femení

14

Si m'estimes, que no sigui per res

sinó per pur amor. No diguis mai:

"L'estimo pel somriure, la mirada

o el dolç parlar... per l'opinió que expressa

que s'adiu amb la meva, i em procura

una gran sensació de benestar..."

perquè tot això, estimat, pot canviar,

canviar per tu, i l'amor així forjat

fàcilment pot desfer-se. No m'estimis

tampoc per eixugar les meves llàgrimes...

Estant amb tu podria oblidar els plors

i perdre tanmateix el teu amor!

Estima'm per amor i així podràs

estimar-me sens fi eternament.

Sonets del portugués, Elizabeth Barret Browning, Traducció de Dolors Udina. Edició de Jardins de Samarcanda, Eumo Editoria, febrer del 2006.

Els Sonets del portuguès són tot un descobriment, perquè és l'amor des d'una mirada femenina. L'amor des de l'altra banda, ja que des de la poesia trobadoresca ha predominat la visió de l'amor de l'home per la dona.  I, aquí, 44 sonets, de l'amor d'una dona per un home, en plena època romàntica: Elizabeth Barret Browning, Durham, 1806- Florència, 1861.

El valor d'entrevistar Francesc Cabana, un home amb valors

"A Guinea hi vaig retrobar una certa simplicitat de la vida, difícil de veure a casa nostra; una gent que té tots els defectes i totes les virtuts a la vista, en estat quasi pur; més temps per a pensar; menys dependència del rellotge i de l'agenda. Déu n'hi do. Gràcies! "

Cròniques de Guinea Equatorial, Francesc Cabana, Proa, Barcelona, primera edició: juny del 1995.

Fa uns quants anys que em vaig comprar aquest llibret atret per la curiositat que sento per l'antiga colònia espanyola a l'Àfrica negra. L'autor, un català que hi va estar entre el 1988 i el 1992 en qualitat d'assessor del Banc Mundial. La mirada humanista que hi destil·la van aconseguir que el tingués de referència i seguís els seus articles sobre el món econòmic a l'Avui. La integritat de Cabana passa, per proximitat familiar, la prova més dura: va ser molt explícit expressant els seus dubtes envers els seu cunyat, Jordi Pujol, quan va sortir a la llum l'afer d'evasió fiscal. Anys abans, quan el cas Millet, va dir una frase molt fina que em va quedar gravada: "Pot haver-hi cultura sense economia, però no economia sense cultura".

     Doncs bé, l'he pogut entrevistar arran de la publicació de Deu èxits de l'economia catalana (Pòrtic, febrer del 2016), on explica la història personal que hi ha darrere de les grans empreses catalanes del segle XX, i encara XXI. L'entrevista no té pèrdua. Cabana diu que el nivell cultural de l'empresariat català d'ara és baix. Que ja no queden figures com Manuel Raventós i Domènech, qui va fundar Codorniu, un home amb sensibilitat cultural i compromís polític amb el país. Que les empreses familiars catalanes, com Agrolimen i Roca, no són transparents, per motius fiscals! Que els actuals grans empresaris del cava estan carregats de punyetes quan acusen el procés català de perjudicar el seu negoci... La podeu llegir sencera aquí a La Terra, on line.

A la seu d'Enciclopèdia Catalana el 3 de juny. Foto: DANI CODINA