"M'agradaria que aquesta paret seca durés
una mica. No podrà durar tant, és clar, com els marges de pedra de debò, els que
han aguantat durant segles una parada d'olivers, de vegades molt petita, amb
només lloc per a mitja dotzena d'arbres. Admiro els homes que van fer els
marges i envejo la saviesa de les seves mans. Tant de bo jo fos tan hàbil amb
les paraules com ells ho eren fent encaixar les pedres".
La finestra de Vermmer, Pere Rovira (Proa, primera edició: febrer del 20016)
Aquest mes, he entrevistat Pere Rovira per a
La Terra (aquí podeu llegir l'entrevista completa). El fragment citat és el
final d'aquest dietari del 2013, on Rovira dia rere dia construeix una mirada
sobre la realitat que l'envolta, atenta als cicles vitals, com un pagès, a
l'actualitat política d'una època històrica pel país, al despotisme econòmic
que governa el món... Es llegeix molt bé per la diversitat de temes, la mateixa
diversitat de qüestions que ens emprenen en la vida quotidiana. Aquesta
finestra oberta al món també és una mirada interior, al passat de l'autor, per
exemple. El 2013 és l'any que presenta la novel·la Les guerres del pare, ficció
que recrea el món rural de la postguerra que va viure de petit a Vila-seca i
que es va acabar amb la irrupció del turisme.
També fa una repassada de la seva
joventut, en repudia la flaca per la poesia surrealista, per l'art
d'avantguarda, així com els posats literaris de la vida literària i la mala literatura. Tot amb cites agudes
d'autors clàssics, d'autors francesos sobretot, de bona literatura destriada
per un escriptor que s'hi ha dedicat tota la vida. Perquè Rovira ha estat un
poeta, consolidat, un mestre, que juntament amb Joan Margarit ha voltat amb l'espectacle
"Paraula de jazz".
Rovira em va regalar un llibre que feia temps
que volia llegir Diari sense dies, 1998-2003 (Proa, desembre del 2004), un recull d'articles publicats a
l'Avui que va concebre com un llibre des del primer moment. Un manual de vida,
contra l'autoengany i on el país també surt retratat, en allò bo i en allò
dolent. És el precedent de La mirada de Vermeer i es pot llegir com una mena del rilketià
Cartes a un jove poeta, ensenya a trobar-se i a escriure bé.
Per
acabar, el poema de què parlem a l'entrevista, sobre l'avi que cavava avellaners:
Avellaners
Com que l'amor l'havia deixat sol
a prop dels setanta anys, el meu padrí
cavava avellaners de sol a sol
per enterrar les ganes de morir.
De nit, mirava el foc, bevia vi
i fumava el tabac del desconsol;
deia un renec abans d'anar a dormir
i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.
Ja només el veig jo, cavant dolor
sota els avellaners de la memòria;
després, no haurà tingut ni infern ni glòria,
el padrí de la terra i la suor.
Era un pagès blasfem, nervut, petit;
gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.
Contra la mort, Pere Rovira (Proa, primera
edició, febrer del 2011)