diumenge, 29 de maig del 2016

La finestra de Pere Rovira


"M'agradaria que aquesta paret seca durés una mica. No podrà durar tant, és clar, com els marges de pedra de debò, els que han aguantat durant segles una parada d'olivers, de vegades molt petita, amb només lloc per a mitja dotzena d'arbres. Admiro els homes que van fer els marges i envejo la saviesa de les seves mans. Tant de bo jo fos tan hàbil amb les paraules com ells ho eren fent encaixar les pedres".
La finestra de Vermmer, Pere Rovira (Proa, primera edició: febrer del 20016)
 
Aquest mes, he entrevistat Pere Rovira per a La Terra (aquí podeu llegir l'entrevista completa). El fragment citat és el final d'aquest dietari del 2013, on Rovira dia rere dia construeix una mirada sobre la realitat que l'envolta, atenta als cicles vitals, com un pagès, a l'actualitat política d'una època històrica pel país, al despotisme econòmic que governa el món... Es llegeix molt bé per la diversitat de temes, la mateixa diversitat de qüestions que ens emprenen en la vida quotidiana. Aquesta finestra oberta al món també és una mirada interior, al passat de l'autor, per exemple. El 2013 és l'any que presenta la novel·la Les guerres del pare, ficció que recrea el món rural de la postguerra que va viure de petit a Vila-seca i que es va acabar amb la irrupció del turisme. 
 
Rovira a casa seva, a Alpicat, el 28 d'abril. AGC
També fa una repassada de la seva joventut, en repudia la flaca per la poesia surrealista, per l'art d'avantguarda, així com els posats literaris de la vida literària i la mala literatura. Tot amb cites agudes d'autors clàssics, d'autors francesos sobretot, de bona literatura destriada per un escriptor que s'hi ha dedicat tota la vida. Perquè Rovira ha estat un poeta, consolidat, un mestre, que juntament amb Joan Margarit ha voltat amb l'espectacle "Paraula de jazz".
     Rovira em va regalar un llibre que feia temps que volia llegir Diari sense dies, 1998-2003 (Proa, desembre del 2004), un recull d'articles publicats a l'Avui que va concebre com un llibre des del primer moment. Un manual de vida, contra l'autoengany i on el país també surt retratat, en allò bo i en allò dolent. És el precedent de La mirada de Vermeer i es pot llegir com una mena del rilketià Cartes a un jove poeta, ensenya a trobar-se i a escriure bé.
            Per acabar, el poema de què parlem a l'entrevista, sobre l'avi que cavava avellaners:

Avellaners

Com que l'amor l'havia deixat sol
a prop dels setanta anys, el meu padrí
cavava avellaners de sol a sol
per enterrar les ganes de morir.

De nit, mirava el foc, bevia vi
i fumava el tabac del desconsol;
deia un renec abans d'anar a dormir
i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.

Ja només el veig jo, cavant dolor
sota els avellaners de la memòria;
després, no haurà tingut ni infern ni glòria,
el padrí de la terra i la suor.
Era un pagès blasfem, nervut, petit;
gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.

Contra la mort, Pere Rovira (Proa, primera edició, febrer del 2011)

dijous, 19 de maig del 2016

Pot la poesia determinar un programa polític?

Article publicat a Media.cat el 17 de maig del 2015

El maig és el mes de la poesia. Parlem de poesia i política. Els poetes no necessiten els polítics. Però poden els polítics prescindir de la poesia? "El poeta és l'argamassa del poble", diu Lawrence Durrell al Quartet d'Alexandria. La política necessita, a més de raonament, un esperit que relligui el pensament. Els arguments necessiten alguna cosa més, alguna cosa que connecti amb una ànima col·lectiva. Aquest esperit, aquesta ànima, l'avala la veritat que porta la poesia.
            La polèmica sobre el poema "Mare nostra", que Dolors Miquel va recitar al febrer passat durant l'acte dels Premis Ciutat de Barcelona, restarà associada al mandat d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell poema com una imatge que val més que mil discursos. Conté l'esperit subversiu de la primera alcaldessa de la història de la ciutat, feminista, per se, i  anticlerical, ha estat el primer màxim representant del consistori que no acudeix a la missa de la Mercè. El poema de Miquel pot ser entès com una declaració de principis d'un nou cicle polític.
              Els polítics quan volen vestir de gala els seus discursos citen fragments de poemes. Molts trien versos ja citats per altres col·legues o en assajos, no pas perquè freqüentin la poesia. Per a d'altres sí que la poesia és un valor interioritzat. Crec que és el cas dels dos polítics catalans més rellevants de la represa democràtica. Els vaig entrevistar, per a la revista La Terra, perquè havien publicat les respectives memòries. El 2013, Raimon Obiols en motiu de El mínim que es pot dir i, el 2010, Jordi Pujol, per Temps de construir (1980-1993). Com a bons adversaris, també tenen gustos poètics diferents. El primer cita Josep Carner i J.V. Foix, amb qui comparteix anècdotes, també n'explica de passades al costat de Joan Brossa. El segon cita profusament, al seu llibre, Màrius Torres i Salvador Espriu.

            A l'entrevista amb el President, la poesia va prendre una rellevància que no m'esperava. Li vaig preguntar per la relació amb Espanya —era l'època de les consultes independentistes a Arenys de Munt—, i va dir que el projecte polític que ell havia defensat s'havia acabat. Va agafar La pell de brau —poesia a la biblioteca del despatx d'un polític!—, i em va llegir el conegut: "De vegades és necessari i forçós... Recorda això, Sepharad/ Fes que siguin segurs els ponts de diàleg/i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills." Em va dir que el projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia es basava en la idea d'Espriu. Pot la poesia determinar un programa polític?