Nadala dos mil quinze

Llúcia Garcia Torras, 9 anys

El ric captaire

Se m'han fet de vidre els peus gelats.

Rondo pels carrers, fred i empobrit.

Les finestres vessen llum de diorama,

però, a fora, desig i il·lusió són fràgils.

Temo si se'm trencarà el caminar,

si d'un clot s'elevarà Satanàs,

si em temptarà amb l'entrepà de la raó,

si ha arribat l'edat de la veritat.

Em sento amb el nas enganxat al vidre

de la casa amb la corona verda,

l'estrella a l'arbre de braços oberts,

l'escena de molsa, suro i paper,

on la vida és somni de bell nou.

Que tocar de peus a terra glaça

l'ànima i pitjor que no tenir aigua

és no tenir set, diu el meu plateret.

AGC 

El Mecanoscrit... i Segon origen

"No hem traït en absolut el llibre. L'esperit i les sensacions, pel que hem diu la gent, són les que han tingut llegint-lo", m'explicava Carles Porta, director de Segon origen, a l'Entrevista a La Terra. Jo també vaig tenir les mateixes sensacions. Crec que la força de la història rau en la identificació amb una parella fundacional. No és com si nasqués un nou món quan formem parella? Partim de zero i aspirem a l'absolut. Llavors hi ha la necessitat de l'autosuficiència —l'hort n'és una bona expressió—i la consegüent relació amb l'entorn natural: surten les arrels atàviques del caçador, del conreador.

      El Mecanoscrit... és una obra existencialista: els protagonistes estan condemnats a ser lliures. Condemnats per una situació que no han triat, en el seu cas és d'absoluta carència. Però lliures, perquè la seva vida depèn de les seves decisions, en són absolutament responsables. Viure una llibertat total, expressada amb la felicitat que comporta per als joves, és una altra clau de l'èxit de l'obra de Pedrolo. No és casual que sigui la més llegida en català de tots els temps, és una obra pedra de toc de joventut, moment en què es desvetllen les preguntes existencials.

       Més coses, la cadena de prioritats en inaugurar una nova civilització permet a Pedrolo remarcar la importància de la cultura i la necessitat d'aprofitar el coneixement acumulat. Salvar els llibres és un dels objectius de l'Alba i el Dídac —l'escena a la Biblioteca Nacional de Catalunya és commovedora—, salvar l'art i crear nous continguts, a través de la fotografia i la gravació audiovisual, per donar comptes de la continuïtat de la humanitat.   

       La força de la història també creix per a nosaltres perquè passa en el nostre paisatge, descrit per Pedrolo i que Porta ens posa en imatges eficientment: Lleida, Barcelona, el Baix Llobregat i el film afegeix Menorca.

     El pare de l'Alba de Pedrolo havia estat a la presó perquè ella "pogués decidir com decidia". El de l'Alba del Carles Porta també és crític amb la societat, en aquest cas una societat que ha portat la Terra al col·lapse. Aquí l'encert de Porta és substituir l'atac alienígena per un cataclisme causat pel canvi climàtic. Tenim doncs un missatge social i compromès amb la humanitat. I tal com ens explica Porta a l'entrevista (resumit aquí en aquests dos minutets audiovisuals), a Segon origen es pot llegir un missatge global i local emancipador, del tot pedrolià.

Tardors

A hora foscant

És tard, els camins ja no em tempten. —

I us sé, del verger dins el clos,

caiguts, trepitjats en la boira,

oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives

com d'un indecís estranger.

Sospiren espectres de dàlies

enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes

que uneix els vivents als caiguts.

S'escampa la nit invencible,

mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula

i algun voleiant pensament,

la vella cadira malmesa

i un full de paper malcontent.

És de Josep Carner (1884-1970) i em sembla molt escaient per aquest vespre, vigília de Tots Sants. L'he tret d'una antologia de Joaquim Molas  sobre el Príncep dels poetes.

     D'altra banda, aquests dies llegia Opus posthumous/Poemas tardíos del nordamericà Wallace Stevens (1879-1955), i hi he trobat coincidències amb el poema "Farewell without a guitar/Adiós sin guitarra". En versió de Daniel Aguirre a Lumen, primera edició del gener del 2010:

Adiós sin guitarra

El paraíso brillante de la primavera ha llegada a esto

Ahora el verde milhojas cae al suelo.

Adiós, días míos.

El rojo milhojas

llega a este trueno de luz

en su otoñal terminal...:

una tormenta española,

una extensa, todavia aragonesa,

en que el caballo camina hasta casa sin jinete,

con la cabeza baja. Las reflexiones y repeticiones,

los vuelcos y vaivenes de los sentidos frescos

del jinete que era,

son una construcción final,
como cristal y sol, de la realidad masculina

y de aquella otra y su deseo.

    Tots dos són poemes de tardor, una tartor associada també a l'avançada edat dels autors. El de Carner és molt més de l'estat d'ànim del poeta en relació amb l'espai i el temps. El del nord-americà fa una reflexió més enllà, sobre la vellesa, i als versos finals posa en contrast la imaginació i la realitat, motiu general de la seva obra, cosa que, segons he llegit a Sam Abrams en una altra antologia, el fa un poeta difícil.

Senyor, un servidor? Som indestriables el meu poble i jo

A la manera dels cacics —persones influents que exerceixen un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals— ens diuen a qui no hem de votar  —que és com dir-nos evidentment a qui hem de votar. Em fa pensar en La fàbrica de 1958 del Miquel Martí i Pol:

"Hi ha cent prohibicions

per metre quadrat

resumides en una:

No penseu; és pecat"

La resposta —i ,perdoneu, se m'acut un altre poema també d'aquesta altra època per a aquestes actituds d'un altre temps:

"Senyor, servidor?

Som indestriables,

el meu poble i jo".

Sóc del mateix poble que el cap de llista del PP, Badalona, i els nostres avis van venir d'allà mateix: Vélez-Blanco i Vélez-Rubio (Almeria). 

Joan Argenté i el maig, in memoriam

El 6 d'agost moria el poeta badaloní Joan Argenté i Artigal als 84 anys. Tanscric aquí sota el poema "Mes de maig al badiu" del poemari, Seminocturn, semidiürn, que va guanyar el Carles Riba del 1975. El tinc al volum que deu aplegar tota la seva producció, o gairebé: Obres Poètiques, Muntaner editors, 2001, "el tou de l'obra d'un poeta que per a mi retrata una època, la del pas del franquisme a la mica de desencís de l'actual etapa democràtica", diu Jordi Maluquer al pròleg.

     El maig és el millor mes de l'any. Sobretot per als que ens hem criat a Badalona.

La primavera arriba al seu esplendor, el verd tendre també es deixa veure a les ciutats, els arbres han posat les fulles, l'aire és fresc i dens i el sol i la fresqueta han arribat al punt just d'equilibri a la roda de l'any. Llavors arriba la Festa del Micaco, la Festa del Badiu, la Fira de l'Arrop, la Festa Baix a Mar (sardinada popular a la platja), la Crema del Dimoni... la Festa Major de Badalona. Any rere any, de nen a jove, de jove a gran, queda inscrita a la sang aquesta crida de la primavera al seu punt àlgid i de les ganes de celebrar-la.

     Aquest mes, el de l'exaltació dels sentits, li escau al poeta Joan Argenté, deutor del surrealisme francès. Sovint la seva poesia és juganera, a partir de dites, frases i cançons populars enfila el poema. Recull amb tendresa moments de la vida amb una mirada infantil, innocent, primigènia, és com un Joan Miró de la poesia. Els poemes són oberts, les imatges no és resolen o es relliguen necessàriament.

     "Mes de maig al badiu" tracta el pas del temps. Sempre se'ns fa evident en els dies de l'any que són assenyalats. Aquí el maig és el temps que convoca els records del poeta (fixeu-vos en el començament irònicament cartesià i tant encertat al cap i a la fi: parlar és recordar!). L'espai on passa també és significatiu: el badiu —paraula autòctona, com els badalonins designem l'eixida, els patis modestos de les cases de planta baixa—, se'ns dubte un espai on els nens que l'han tingut s'hi han criat.

MES DE MAIG AL BADIU

Parlo, o sigui, recordo: les tardes mig parades,

la terra humida, les baixes tàpies,

la lluna de la tarda a sobre els caps del món

i començar a inclinar-se les branques del racó,

llavors, ningú no et deia que et moguessis

i resaves, seguies poques ratlles de núvols fum al cel,

i venia el cansament com una esfera

o un capvespre de seda que es partia;

petites clivelles als geranis del jardí

portaven tot el temps que passava per les cares.          

     Per acabar, una cançó homenatge que li fa l'Oriol Tramvia. És com un videoclip de promoció del poeta.