diumenge, 30 de juny del 2013

Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit

Ràfols-Casamada

Manuel de Pedrolo em va fer sortir del barri. Durant els primer anys de joventut, i més enllà, les seves novel·les em van situar al país que m’havia tocat viure. Descrivien el temps anterior a la meva generació, i posaven de relleu el graó de l’escala social al qual pertanyia i el grau de subtil opressió que em pertocava. Aquelles hores de lectura m’absorvien, em feien prendre consciència i m’emancipaven. Em van donar accés a una capacitat d’expressió, perquè em normalitzava un lèxic al qual jo no estava acostumat.
    Els seus llibres són el grup més nombrós d’un sol autor a la meva biblioteca, molts els vaig comprar en llibreries de vell i al mercat de Sant Antoni. Contes, novel·les, reculls d’articles periodístics, els diaris dels últims anys de la seva vida, obres de teatre i la poesia completa.
     Em va impressionar, especialment, la sèrie d’onze novel·les Temps Obert. Un únic personatge per a totes elles, Daniel Bastida, però en cadascuna d’elles és diferent, perquè la seva vida parteix d’unes variables externes diverses a partir dels estralls que causa a la família el bombardeig de Gràcia durant la Guerra Civil. Així, Bastida esdevé en una novel·la pagès, en un altre, obrer que s’afilia clandestinament a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constructor estafador fugit que es va aprofitar del desarrollisme a Barcelona, investigador privat, poeta, novel·lista, psicòleg, entre altres. 
      Tot això, ho explico avui perquè hi ha un projecte de fer un documental de l’escriptor de l’Aranyó (Segarra) a través de la gent que el va tractar. S’han de recollir aquests testimonis abans no sigui massa tard. El projecte es vol finançar a través de VERKAMI: Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit. Jo hi he de contribuït. 


dijous, 13 de juny del 2013

Crisi de partit(s)


No han mancat errors, de les esquerres i de Catalunya, per donar peu a les actituds <<impossibilistes>>, en particular els derivats de les discòrdies i divisions, i també dels qui, en nom de la radicalitat, dels principis, de la puresa, han sostingut que tot plantejament que no fos maximalista era contraproduent i significava claudicar. Però la traïció a la realitat, el refús sistemàtic de qualsevol transacció, tal vegada dóna lloc a consciències satisfetes, però és equivalent, en els seus mals resultats, a la traïció als valors.

El mínim que es pot dir, Raimon Obiols, La Magrana, març de 2013

      En aquest fragment rau més de mig segle d’una experiència política a primera línia del país. Obiols escriu —directament de la seva mà— unes memòries polítiques a cara descoberta. És protagonista del moviment d’amplis sectors professionals, culturals i socials que acaben fundant el PSC el 1978. Fidel a aquest esperit unitari i societari fundacional, lluita al llarg dels anys noranta i dosmil contra un model de partit d’aparell i de capitans territorials. Al llibre, defensa la transformació dels partits, diu que comparteix la crítica al sistema de partits, però explica que no s’ha d’inventar la roda cada vegada, i diu que els moviments socials actuals també han de transformar-se: trobar formes de deliberació pluralistes i capacitat d’acció unitària. Podeu llegir l’entrevista a La Terra, pàgina 10, i aquí sota un fragment audiovisual.
            Nota comparativa sobre els poetes de dos polítics: El segon volum de memòries de Jordi Pujol que vaig llegir per entrevistar-lo, el president citava dos poetes: Màrius Torres i Salvador Espriu. Obiols, el qui va ser el seu rival en dos comicis, en aquestes memòries, cita Josep Carner, cita J.V. Foix amb qui comparteix anècdotes, també en passa al costat d’en Joan Brossa.