diumenge, 15 d’abril de 2018

Dos poemes civils a sis mesos de L'U d'Octubre

Cartell

El rostre serigrafiat del polític
penja a la plaça les hores mortes,
com papallona al panel descrita:
persona determinada i convençuda,
incorruptible i generosa.

Fa molts anys vaig conèixer una noia,
s'enamorava per dos camins excloents: 
pel físic i per l'intel·lecte. Érem a la vintena;
li vaig dir que no em digués per quin
se m'havia acostat; ara sé perquè:
m'hauria sentit tant insecte garfit,
com polític tancat o a l'exili.


Manifestació

Avancem cap a un cau de llops.
Hem aturat el trànsit i l'asfalt ara
és el camí de bosc cap a on ens sembla
que la llopada s'està disputant les nostres
entranyes. S'ensenyen les dents, es repten
els uns als altres amb la mirada fosca i vermella
per uns trossos de vísceres que tenen en terra.
Nosaltres ho sabem perquè tenim un buit
que es regira a la panxa, sabem què ens han pres
i volem recuperar-ho: és com un bolic ja sense
forma, però que un cop posat a lloc s'amoroseix.

S'ha fet fosc. Com el foc en una cova,
al cap del carrer neix un blau encès de sirenes.
Ha estat el silenci somort de la gentada,
uns instants, i llavors l'hem recuperada:
—La Dignitat, que no ens pesa i ens fa lleugers.


AGC

Cornèlia O'Callaghan

dijous, 29 de març de 2018

El pit-roig, la Dickinson i jo

Abans que acabi el març —i per celebrar el meu aniversari­­— aquesta cita:

501 El pit-roig és l'únic

El Pit-roig és l'Únic
que interromp el Matí
amb pocs, urgents i esverats Informes
quan Març amb prou feines és aquí.

El Pit-roig és l'únic
que inunda el Migdia
amb la seva quantitat querubínica,
un abril que tot just naixia.

El Pit-roig és l'únic
que des del seu Niu, sense parlar,
proclama que Llar i Certesa
i Santedat són el millor que hi ha.

Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, traducció de Marcel Riera, Proa, novembre del 2017

     Les majúscules arbitràries, aquí i allà, són marca de la Dickinson, que les utilitzava com una manera d'expressar-se més.
     Una matinada d'hivern a Barcelona, abans de descobrir aquesta poeta nord-americana del segle XIX i de llegir-ne aquest poema, vaig veure per primer cop i últim —fins ara— un pit-roig posar-se a l'estenedor de casa. I em va sortir aquest poema dickinsonià:


PIT-ROIG

Apareix al pentagrama de l'estenedor.
No me l'esperava entre el brancatge
de cables i antenes. Canta agraït
a l'alba d'hivern. Ciutadà involuntari,
no enyora temps millors entre fulles
els dies llargs, verds i grogs de primavera.
Aixeca el vol, se n'hi ha estat uns segons.
Per què tan lleu presència deixa petja?
A diferència d'ell, argent viu, l'ànima
meva és morosa i plena d'escrúpols.


AGC

ARMANDKAT

dissabte, 17 de març de 2018

Pedrolo antimilitarista

Una contribució més a l'Any Pedrolo [vegeu entrada anterior]. Al capítol 25 de Cròniques d'una ocupació, articles del 1988 :


"A la meva Catalunya independent no hi hauria cap central [nuclear]  en les condicions que hi són ara, si en necessitàvem alguna; la fabricació d'armament seria proscrita i no comptaríem amb cap exèrcit. En aquesta Catalunya podria començar un moviment internacional de desnuclearització i desmilitarització."

També hi explica que l'independentisme no és una ideologia i que és ben possible que no tots combreguem amb el mateix model de societat. Però, si per això, rebutgem la independència, Pedrolo diu que acceptem viure en una societat que ens contraria i, a més, ens despersonalitza.



Any Pedrolo, any pedrolià

Publicat a Media.cat el 14 de març



El catalans no tenen Estat, l'Estat ens té a nosaltres. Si no ho haguéssim llegit a Pedrolo, podríem dir que ens ha caigut la bena dels ulls. La intervenció de la Generalitat i l'aplicació de les mesures del 155 fan evidents la subjugació institucional i econòmica. L'impediment d'investir el president, el sotmetiment del poble català. Mai com ara se'ns fa evident la condició de poble ocupat, que l'escriptor denunciava fa trenta anys. 
     Cròniques d'una ocupació (La Llar del Llibre, març del 1989), recull vint-i-set articles que foren publicats al diari Avui el 1988. És l'any del Mil·lenari i el dels Jocs Olímpics de Barcelona a l'horitzó, celebracions per les quals la Generalitat havia de demanar perdó: Catalunya havia agafat massa protagonisme dins del Regne d'Espanya. El combat de Pedrolo —"el combat sempre és ara, o no n'hi ha"— és sobretot contra la subjugació ideològica, per desemboirar-nos de la fàbrica ideològica espanyolista. 
     Per exemple: els que volen emancipar-se d'un Estat, que no concep la plurinacionalitat, són nacionalistes i, en canvi, els que donen cobertura a la indivisibilitat de l'Estat nació, no ho són. Aquests darrers creuen que només l'Estat potser nació, però no es consideren nacionalistes i, en canvi, diuen que els que defensen, per al seu poble, justament els que ells tenen, sí que ho són. 
     Si l'Any Pedrolo ens fa apropiat acostar-nos al vessant periodístic de l'escriptor, el 2018 també ho fa a la resta de la seva obra, perquè la vida dels catalans se'ns ha tornat pedroliana, novel·lescament parlant. Com molts personatges de l'escriptor de l'Aranyó (Segarra), vivim en una societat on el poder fa por. La persecució per convocar manifestacions, per escriure cançons, per fer ostentació de crespons grogs, per exemple, ens situen en la condició de societat oprimida. La limitació de les llibertats ens pot afectar en l'expressió d'allò que pensem i, per tant, condiciona allò que podem pensar. 
     A l'obra de teatre més destacada de l'escriptor segarrenc, Homes i No, la revolta contra No pot ser contra un opressor tangible, però també és la revolta contra tota mena de límits, començant pels del coneixement. Sobre el desenllaç, l'editor, Guillem Jordi-Graells, ens diu que Pedrolo: "No fa altra cosa que exposar honestament la creença que la superació d'un límit sempre en revela una altre de successiu, un nou repte. Però l'adquisició que s'ha fet és irreversible, patrimoni comú". Així mateix, l'octubre passat res va ser en va i ara continua la lluita contra els límits.



Ràfols Casamada, 1996

dimecres, 28 de febrer de 2018

Principis republicans



Publicat a Media.cat el 8 de febrer del 2018

Estimar la justícia sobre totes les coses, retre culte a la dignitat, viure amb honestedat, intervenir rectament en la vida pública, conrear la intel·ligència —per assolir homes cultes i lliures—, propagar la instrucció i el coneixement, treballar, estalviar, protegir el dèbil i no procurar-se el benefici propi a costa del perjudici d'altres persones humils.
     A casa l'hi van ensenyar enlloc dels deu manaments. Ho explica Montserrat Tura a República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire (Pòrtic, gener del 2008). L'avi, Feliu Tura, va ser l'alcalde republicà de Mollet del Vallès i impulsor d'Unió de Rabassaires, sindicat que, sota la dictadura de Primo de Rivera, va teixir xarxa social poble a poble i va propiciar la victòria democràtica republicana del 1931.
     "La responsabilitat ja no recau en uns quants privilegiats, recau en tots nosaltres, en el poble", va escriure el besavi, Joan Tura, abans de fundar el 1909 el Sindicat Agrícola de Mollet. El corrent venia, doncs, de fons. Van organitzar els pagesos sense terra i els petits propietaris, van dotar-los d'estructura productiva i comercial per fer-se valer. I no només això, van fer que la culturització fos una cosa sindicada, explica Montserrat Tura, a l'entrevista que li fem a La Terra.
     Avui, Ciutadans, a la martingala del Tabàrnia, hi oposa Tractoria, per caricaturitzar el moviment sobiranista. A Félix de Azúa, un dels autors intel·lectuals d'aquest partit, li hem llegit reiterades vegades que el nacionalisme català té unes arrels rurals, per remarcar-ne, suposadament, el provincianisme i l'endarreriment. És una forma de xenofòbia. Sabem, de bona font, que De Azúa es queixava a l'Ajuntament perquè a bon matí el tractor passava per davant de la seva caseta a l'Empordà.
     Això sí, els nacionalistes són els altres. La senyora Arrimadas ens deia que se li partia el cor a la primera frase de la carta electoral que ens va fer arribar el desembre a casa. No ha fet altra cosa que apel·lar als sentiments i a la identitat per sobre de qualsevol altra proposta. Quin ha estat el partit més nacionalista a les darreres eleccions? Quines arrels té aquest nacionalisme?
     Quan va morir Feliu Tura el 1956, el règim va fer avançar el funeral per evitar l'homenatge. Però de matinada, quan el fèretre avançava cap a l'església, homes i dones omplien els carrers i formaven una manifestació silenciosa com no s'havia vist mai a Mollet. Quin moment! A mi, em fa pensar en un altre: l'1 d'octubre. Els que ens vam tancar a l'escola per garantir les urnes vam veure com, cap a les sis de la matinada, els carrers s'omplien d'homes i dones en una manifestació silenciosa per salvaguardar el dret a la participació política. Principis republicans.


dilluns, 25 de desembre de 2017

Nadala 2017

Llúcia Garcia Torras



La carta

Ens fas la carta als Reis amb gran mesura
i amb lletra esforçada demanes màgia: 
la vareta dels joves mags del llibre,
també l'afinador de la guitarra.

Tot ho tindràs en aquests alts desitjos
pel món caminar del teu llarg futur.
Vida i somni són una sola cosa;
les adversitats: dolç enverinat,

prediccions enganyoses, fals dolent.
Tot dependrà de la punta de llum
a les varetes que et vagis construint,

d'harmonitzar pensament i desig:
la música que hi ha en aquesta carta,
d'estel fugaç, de petons sota el vesc.

AGC

Violeta Garcia Torras

dijous, 7 de desembre de 2017

El mirall buit

AGC
Publico al bloc El mirall buit, finalista al Premi Miquel Arimany 2017. Es tracta de 20 poemes relacionats amb la malaltia i mort de la meva mare. El cos central, 'El mirall buit', l'integren 12 poemes breus, pautats en decasíl·labs, un per cada mes de l'any. El precedeix 'Pòrtic', quatre poemes que plantegen la malaltia de l'Alzheimer, la percepció del temps present i el futur sense perspectiva. Tanca el poemari 'Coda', quatre poemes més, aborda el sentiment davant la mort de la mare.
            He d'agrair a les Masies de Roda de Ter (Osona) la publicació de El mirall buit en una obra col·lectiva dels sis finalistes. És un llibre que no es troba a les llibreries, s'ha de demanar a l'Ajuntament. Vaig presentar El mirall buit al premi organitzat per aquest municipi petit i endreçat per dos motius. En primer lloc, és un premi per a obres de petit format, com era el cas de la meva, i es fa una edició col·lectiva dels finalistes, cosa que trobava ideal per a uns poemes molt centrats temàticament. En segon lloc, perquè Miquel Arimany és l'autor del diccionari de tapes de color castanya que teníem a casa. El diccionari és matricial per algú com jo a qui sempre han fascinat les paraules i la precisió d'anomenar les coses. Es pot dir, doncs, que el meu català ha nascut de la veu de la mare i de les veus del Diccionari català general Arimany, d'on he pouat moltes paraules.
            No sabia, però, que Miquel Arimany era també poeta. Costa trobar-ne els llibres, només he trobat alguns poemes a escriptors.cat. M'han agradat molt els següents:

M'has donat hores, m'has donat camins
i em vas donar el delit de la paraula.
  
. . .

Home-poeta,
                          monjo dels camins.

. . .

Creix el silenci com alguna ànima
nova o retrobada.

. . .

Ah, misteris perduts
al fons de l'aigua
encesa dels capvespres!

Llibre de versos. Poesia 1938-1983, Arimany, 1985.

            El fet de presentar-me a aquest premi em va donar a conèixer la poesia de Pilar Cabot, perquè formava part del jurat. Em va arribar, per casualitat, el recull Ombres de mots i de silencis, Premi Caterina Albert 1990. En vaig quedar pres, dels poemes existencialistes, íntims, concrets i breus, pautats en decasíl·labs i sense rima, també. Malauradament, la Pilar va morir abans del lliurament de les obres a la convocatòria del premi. Aquí van dos poemes seus:

ÍNTIMA IV

Aprenc aquesta mica d'il·lusió
i la faig meva a còpia d'esperança.
Sol, ben a prop, el vers no gosa dir
l'intens desig que creix com una onada.
Tot és a poc a poc que es configura
als ulls del món. Endins, la flama crema.

FOGAR XXIV

No hi ha pressentiments ni cap neguit
entela aquesta tarda que declina.
M'apropo al vell fogar de la il·lusió
que vam calar fa temps i veig que lluu
inextingible i viu com un miracle.
Quin dolç caliu de les hores madures!



            Ep, si heu arribat fins aquí, llegiu El mirall buit, és a l'enllaç del títol i a la pestanya de dalt.