dissabte, 16 de setembre de 2017

La veritat és darrere mateix de la llibertat


Publicat a Media.cat el 12 de setembre

El País és l’únic diari que publica una xifra pròpia de participació en la manifestació d’ahir a la capital catalana. Quan érem universitaris el dúiem sota el braç. Era un bon referent, tant per la secció internacional com per disposar d’una redacció a Catalunya que donava una visió catalana que arribava a la resta de l’Estat, i comptava amb col·laboradors que eren escriptors de l’esquerra més transformadora. Doncs bé: per a aquest diari, la majoria de catalans són uns fanàtics alienats. Majoria? El 10 de setembre publicava l’enquesta a 1.000 persones que deixa clar que l’independentisme n’està per sota.

El 27 d’agost El País titulava: “L’independentisme boicoteja la manifestació contra el terrorisme”. De fet, aquest escenari de rebuig al Partit Popular té un precedent molt clar: la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 12 de març del 2004 contra els atemptats terroristes de l’11M. Les imatges de l’aleshores ministre d’Indústria, Josep Piqué, i d’Alícia Sánchez Camacho fugint de la Plaça Catalunya pel pàrquing davant la cridòria general, van actuar de detonant a tot l’Estat.

Aquella nit i l’endemà, jornada de reflexió de les eleccions generals, multitud de persones van protestar davant les seus del PP a Madrid i Barcelona perquè el govern espanyol mantenia insidiosament la tesi que era ETA l’autora dels atemptats. Aquella reacció espontània del 12 març, l’havien precedit grans manifestacions contra la guerra, i cassolades. Molts periodistes havien sigut crítics contra els seus mateixos mitjans –recordareu el Diari La Pau–, tant durant la primera Guerra del Golf Pèrsic com durant la segona.

Reduir l’adversari a un segment fanàtic, personificar-lo en un líder messiànic i despersonalitzar la població són procediments del periodisme de guerra. El cas és que el dret a la informació erosionat obra contra la mateixa audiència. Aquest periodisme tracta amb condescendència els seus lectors: perden el dret de conèixer els fets sense interpretacions esbiaixades i els arguments que puguin contrastar amb els seus. El debat democràtic queda substituït per la construcció de l’enemic.

Llegia aquests dies el poeta barceloní Carles Miralles i m’he trobat això: “La veritat, que és darrere mateix de la llibertat, quan la trobis seràs vell”. Ho diu el ciclop a Ulisses. I he pensat que ciclops mediàtics barren el pas a la llibertat a Catalunya, però, sobretot, a qui perjudiquen és al ciutadà de més enllà de la Franja de Ponent.

Qui no té recursos per contrastar la informació pot quedar confinat a la caverna del ciclop. Com respondrà la ciutadania espanyola a la repressió de l’1 d’octubre? Durant la Primavera de Praga del 1968, un dels actes de la resistència civil txeca, que tenia per estratègia confraternitzar amb els invasors, va ser plantar-se davant els tancs russos amb la següent pancarta: “Un poble que oprimeix un altre no és lliure, Karl Marx”.

dijous, 7 de setembre de 2017

"La veritat, que és darrere mateix de la llibertat"

Enmig d'aquests dies crus d'agost que han passat i la densitat d'il·lusions i d'indignacions amb què ve prenyat el setembre, m'he trobat això en un poema del Carles Miralles. Tenim al davant un combat amb ciclops mediàtics.

En homenatge a Giuseppe Ungaretti

Vaig sortir a cercar
                                      la veritat, un dia
de març. No sabia on anava. De nit
m'aturava i llegia en llibre antics
camins i històries de camins.
                                                         Vaig
aprendre noves llengües i em guiava
a l'albir d'astres cada nit renovats
per a fer-me errabund. Arribat
a l'illa dels ciclops, vaig aprendre'n
camins i dreceres. El carro del sol
ascendia o declinava, l'amagaven
els núvols o lluïa: heroi perdut
a la tornada de l'oracle confús,
els sàtirs somreien fins que em revelaren
el tèrbol secret dels ciclops, un secret
amb cara d'Orson Wells convertit
en Kafka en imatges, amb sec posat d'Espriu
predicant Ariadnes al capdavall
del nostre laberint.
                                       Vaig
recórrer el passadís, insensible a les lliçons
de Midas, a la devaluació
del franc, als crits de les alemanyes
de Lloret, a la mentida.
                                               <<Anche
la fonte del rimorso è secca?>>, va preguntar
un ciclop maliciosament.
Perquè al final hi ha la llibertat,
aparentment sense preguntes, <<però el camí
que hauràs hagut de recórrer és massa llarg
i la vida que els déus —merda!— t'atogaren
massa breu, i això sense comptar
les temptacions de la riquesa i de la carn
i sobretot les tan nombroses i dolces
del comprendre i l'aprendre. La veritat
que és darrere mateix de la llibertat,
quan la trobis seràs vell, no tindràs força,
i el teu crit, seràs lluny i ningú
no podrà sentir-lo, i el camí de retorn,
quasi déu d'insòlits paranys, menarà
inexorablement els teus passos
cap a la mort certa. El nen que hi ha en tu
potser cregui que podrà salvar
de la pols dels teus ossos la saviesa,
però tot és vanitat>>, van dir els ciclops,
i afegiren: <<La veritat, mai
no la diràs, ni si la trobes, i mai
no podràs viure en pau>>.
Carn meva melangiosa on pul·lula
la joia, gosaràs?

Manual de cosmologia. Dins No me n'he anat, antologia d'Edicions 62, desembre del 2007.


Carles Miralles va néixer a Barcelona el 1944 i va morir el 2015

dissabte, 12 d’agost de 2017

Carpe diem de vacances

Favàritx, 4 d'agost 2017 /AGC

El dia ha estat tan ple que encara il·lumina,
i dic mai més oblidaré la joia
d'haver vist els meus passar-ho tan bé.
El misteri del món rau, a l'estiu,
en teranyines de llum a la platja,
sentir-nos les roques als peus nus,
l'aigua de mar sempre antiga i nova,
la dolça pruna d'un mateix deixar-se
madurar al sol. Qui barreja les coses,
fer i ser, s'enquimera baldament,
records i futurs són petxina buida.
Com fan els nens amb tot deseiximent,
només cal passar d'una cosa a l'altra
sense cap consideració, el do
just de l'oblit: petjades a la sorra.

AGC

dissabte, 22 de juliol de 2017

La síndrome de Neville St. Clair

Article publicat a Media.cat l'1 de juny
Neville St. Clair és el personatge del cas de Sherlock Holmes a L’home del llavi tort. Aquest senyor havia estat periodista i ha desaparegut. Tot fa pensar que l’ha assassinat el captaire de la City que té el llavi tort. Finalment —perdoneu que us espatlli el conte, us atraparà igualment pel retrat dels fumadors d’opi de final del segle XIX—, l’antic periodista i el captaire són la mateixa persona.
St. Claire treballava per un diari vespertí de Londres. Un dia, l’editor li encarrega una sèrie d’articles sobre la mendicitat. Per obtenir els fets en què basar els articles es disfressa i pidola com a amateur. La suma de diners al cap del dia sobrepassa allò esperat, això posa el cuquet al nostre protagonista i acaba fent-se captaire professional, perquè “li costa tornar a emprendre el penós treball” de periodista sabent que com a captaire pot guanyar en un sol dia el que guanyava en una setmana.
El passat tres de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el Sindicat de Periodistes de Catalunya denunciava que la precarietat laboral i la indefensió professional “no sols no disminueixen, sinó que augmenten”. Un veu latent la síndrome de Neville St. Clair en la precarietat a què es veu abocada la professió i l’afebliment del periodisme per la pressió de les xarxes socials. És simptomàtic, sobretot, en els que comencen: quants companys de carrera no hem vist abandonar? Sovint cal picar molta pedra, perdre temps i diners, per poder ser periodista. Cal valor i convicció per no sucumbir a una feina més ben remunerada, en cas que aparegui.
Més greu que això és el cas del periodista argentí Santiago Pinetta que va passar de periodista d’investigació a captaire. Pinetta va destapar la trama de corrupció entre el govern de Carlos Menem i l’empresa IBM. Arran d’això van deixar de donar-li feina i va ser víctima d’atemptats: li van trencar les cames i fins li van gravar les sigles IBM al pit amb talls d’una fulla d’afaitar. Per fer bé la seva feina, ha acabat desvalgut i malalt demanant almoina al metro de Buenos Aires. En aquest cas, la mendicitat no és una alternativa al periodisme, com al conte de Sir Arthur Conan Doyle, sinó una conseqüència!

diumenge, 23 d’abril de 2017

L'Índia, Kosovo, Catalunya

Article publicat el 18 d'abril a Media.cat

Dues lectures m'han fet prendre certa perspectiva històrica sobre el procés. Esta noche la libertad , dels periodistes Dominique Lapierre i Larri Collins, (Editorial Plaza Janés, 1975), narra l'epopeia de la independència de l'Índia la primera meitat del segle XX. I Días cortos y largas noches (Valparaíso Ediciones, gener del 2017), recull d'articles del Premi Pulitzer Charles Simic publicats al The New York Review of Books Daily del 2009 al 2015. En tres dels articles, el poeta d'origen serbi posa de relleu el canvi de posició del govern serbi respecte la negociació de la independència de  Kosovo.
            La repressió, l'insult i el menyspreu van acompanyar el procés d'independència de l'Índia. El 1931 Gandhi sortit de les presons britàniques era rebut per primer cop pel virrei Lord Irwin per negociar el futur del subcontinent. El primer ministre Whinston Churchil, conscient del punt d'inflexió que representava aquella reunió va dir que era "nausebund i humiliant l'espectacle d'aquest antic advocat del Fòrum londinenc, ara faquir sediciós, pujant mig despullat les escales del palau del virrei per discutir i negociar d'igual a igual amb el representant del rei-emperador". Aleshores, per a qui havia derrotat Hitler,"la pèrdua de l'Índia donaria a Anglaterra un cop fatal i definitiu. En faria un país insignificant". Però el 1947, Churchil, a l'oposició del govern laborista del primer ministre Clement Atlee, va acceptar el Projecte de llei d'independència de l'Índia com "una bona llei" al Parlament britànic.
            Des que Kosovo va declarar la independència el 2008, els representants del govern serbi havien mantingut que "mai" reconeixerien el dret de la seva antiga província a separar-se i que lluitarien per la via diplomàtica i per  mitjà de les Nacions Unides per recuperar-la. "Com han apuntat sempre els observadors, una de les peculiaritats dels polítics serbis és que rarament són convençuts apel·lant a la raó", recull Simic. Però el setembre del 2010 el govern serbi va acceptar mantenir converses amb Pristina. Mesos abans el Tribunal de la Haya havia exclòs qualsevol possibilitat que la declaració unilateral d'independència fos il·legal. 
            Novembre del 2014, Rajoy: "No hi ha referèndum perquè l'estat espanyol és una democràcia avançada". La legalitat nega el principi democràtic en nom de la democràcia! Aquesta retòrica neofranquista, l'ha posada aquest abril de manifest en l'esfera internacional Enric Millo responent al congressista dels Estats Units que el va visitar a Barcelona: "La posició del govern espanyol no té res a veure amb un resultat potencial del referèndum sinó amb la legalitat democràtica vigent". I quina legitimitat té aquest text de prop de 40 anys sorgit de la Transició a la democràcia?

         Salvant les distàncies, allò comparable amb l'Índia i Kosovo és que la desraó surt pels porus, en un procés d'aquestes característiques, fins que deixa de fer-ho. Per a Simic, el govern serbi havia arribat al punt, en el pla argumental, a fingir que allò negre era blanc. D'altra banda, el referèndum que va poder celebrar Escòcia el 2014 amb el consentiment de Westminster va ser possible perquè els britànics van viure abans el procés de l'Índia. De tot se n'aprèn. 

dijous, 30 de març de 2017

Post aniversari

"Semblava haver arribat feia un quant temps a aquell principi de l'edat madura en què el físic d'un home deixa de transformar-se de forma natural durant un lapse de deu o dotze anys, i el de la dona deixa de fer-ho de forma artificial. Estava entre els trenta-cinc anys i els cinquanta; hauria pogut tenir tant una edat com l'altra, o qualsevol d'entremig."

Thomas Hardy, Lluny del brogit del món, (El cercle de Viena, primera edició: febrer del 2013) Traducció de Xavier Pàmies.


No comparteixo al cent per cent la cita pel que fa a la dona, almenys la del segle XXI. A la vista estan les dones madures tan interessants com els homes que ens hi hem tornat.

dilluns, 6 de març de 2017

Militarisme a les estovalles

Article publicat a Media.cat el 6 de març del 2017

El 2014 una periodista de l'Ara ens va reunir a un grup d'insubmisos davant el Govern Militar de Barcelona per elaborar una informació sobre els 25 anys de la insubmissió. Hi eren en Carlos Hinojosa i en Ion Sánchez, dos dels vuit que van ser a la primera presentació, els pioners. La informació hauria servit per recordar el potencial de la desobediència civil. Ens va entrevistar conjuntament i un fotògraf ens va fer fotos. Però no sabem per què tot va quedar al calaix. Cap explicació dels nostres col·legues (periodista i fotògraf) a les fonts.
            Hi penso aquests dies a les envistes del Saló de l'Ensenyament, que se celebrarà a Barcelona del 22 al 26 de març, edició en la qual l'Exèrcit Espanyol haurà triplicat la dimensió de l'estand. Aquesta presència contravé una moció del Parlament i un acord del Consell Municipal, totes dues del 2016. Militars que treballen en territori hostil! Això portarà titulars, qui sap si entrevistes.
            La que a mi m'agrada és la de Setembre a Jordi Muñoz, carismàtic antimilitarista, d'una clara exposició d'idees. Recordo el debat del programa La Clave, cap allà el 1989, on Muñoz va noquejar amb total elegància argumentativa tot un cap de l'exèrcit i un senyor del PSOE director general del Ministeri de Defensa.
            Tot el que sabem de la conversa telefònica de deu minuts entre Trump i Rajoy és que l'amic americà reclama més despesa militar. Arguments? Suposem una mínima articulació d'idees: "El món occidental està amenaçat!". Sempre hi ha un menú d'amenaces a disposició si un vol greixar la indústria militar.
            El militarisme crea addicció. A Catalunya, uns autoanomenats experts volen un exèrcit propi i donaran la cara en un llibre. Passen per la dreta d'Artur Mas, que des de l'inici del procés va plantejar una Catalunya independent sense. Sobre el paper és fàcil deixar-se arrossegar pel militarisme. Pensar en un estat sense exèrcit fa mandra, i fa mandra pensar en el cost social: els compromisos comercials de l'Estat Espanyol amb empreses militars d'aquí al 2025 puja a 40.000 milions d'euros! Davant els lobbys de veritat que hi ha darrere d'aquest pastís, és risible que els esmentats experts anomenin lobby pacifista els que han escrit Construir un estat segur i en pau.
            Els que estan fins al capdamunt de l'exèrcit són els veïns de Girona i Celrà. Se l'han trobat davant de casa aquest febrer. Estàs parant la taula i veus per la finestra els soldats fent maniobres. Celrà va aprovar al novembre una moció contra la presència de l'exèrcit al municipi. L'alcalde, Dani Cornellà, ho va comunicar al Ministeri de Defensa. Aquest David contra Goliat no mereixeria 'La Contra' de La Vanguardia?
            "La mare sempre va considerar la guerra un joc d'homes immadurs", diu Charles Simic a les seves memòries (Una mosca en la sopa, Vaso Roto Ediciones, 2010). El poeta d'origen servi va patir de petit a Belgrad el bombardeig dels Nazis el 1941 i el dels nord-americans el 1944. Recorda el darrer: el van trobar entre vidres a la seva habitació, a l'edifici de davant de casa una família amb un nen de la seva edat va morir sota les bombes. Als quinze anys arriba com a refugiat als EUA, on acabarà essent Premi Pulitzer. El 1972, de tornada de vacances de la seva ciutat natal, en una reunió literària en un restaurant de San Francisco coneix el poeta Richard Hugo. "Ah! jo conec aquesta ciutat", i dibuixa sobre les estovalles el mapa de Belgrad. "No hi he estat mai, només l'he bombardejat unes quantes vegades". I Simic: "Em vas bombardejar a mi!". Hugo queda molt afectat i li explica que de tornada de la missió als camps petroliers a Romania cap a Itàlia s'havien de desfer de les bombes restants sobre Belgrad. Tots dos van convenir que eren víctimes. La guerra, un joc d'innocents.


Afageixo la traducció de Jaime Blasco de la carta poema que Richard Hugo va escriure a Simic després d'aquella trobada:

Carta a Simic des de Boulder

Querido Charles,
Una vez nos encontramos en San Francisco y me enteré
de que te había bombardeado hace mucho tiempo en Belgrado cuando tenías cinco años.
Lo recuerdo. Nuestro objetivo era un puente en el Danubio,
queríamos dividir el ejército alemán en su huida hacia el norte
desde Grecia. Fallamos. Algo normal, teniendo en cuenta que yo
pilotaba uno de los bombarderos. Era negado con la mira Norden e incapaz
de lanzar una bomba y cantar a la vez el himno nacional. Recuerdo que Belgrado se nos entregó
como una rosa abierta cunado llegamos. Apenas había fuego antiaéreo. No sabía que
ahorcaban a gente a diario, que los alemanes habían colgado
a 80.000 eslavos en aquella ciudad para dar una lección a los demás.
Cuando el avión se liberó de su carga de bombas y volvimos a casa
mi interés primordial era seguir vivo.
¿Qué lengua hablabas entonces? Serbio, supongo. ¿Y que pensabas
del terrible aullido de las bombas? ¿Cómo se dice <<miedo>> en serbio?
Seguro que igual que en inglés, un lamento largo y primitivo
de niños agonizantes, un niño rígido para siempre con la mirada muerta.
No voy a disculparme por la guerra ni por lo que fui. Estava
voluntariamente confundido por la época. Puede que hasta creyera
en los actos heroicos (en los de los demás, no en los mios). Creía que era necesario
el sufrimiento en el mundo para que las cosas no se volvieran
a repetir. Pero era joven. El mundo nunca aprende. La historia
se encarga de transformar el pasado en algo aceptable, los muertos
en sueños. Querido Charles, me alegro de que escaparas de las bombas, de que ahora vivas
con nosotros y escribas poemas. Sin embargo, debo confesarte que
me sentí muy mal cuando nos vimos en San Francisco. Era incapaz de quitarme de la cabeza
que estabas en tierra aquel día, mientras el cielo tomaba
un inquietante color mostaza i el estruendo de los motores
despejaba el camino. Y en momentos como ése el mundo se limpia
para los supervivientes. El mundo queda limpio como las nubes
de verano, blancas e hinchadas, de las que surgen delicados pájaros
que se vuelven a ocultar, y se nos ofrece la oportunidad de vagar lentamente
sobre la Tierra, con las panzas de los aviones vacías, sin objetivos que atacar,
ignorando a los enemigos. Me alegro mucho de haberme encontrado contigo ahora
que todo ese odio sin sentido ha desaparecido. La próxima vez, si quieres
sobrevivir, siéntate en el puente que voy a atacar y saluda.
Llegaré bien encaminado, pero estaré nervioso y se me moverá el punto de mira.
Estés donde estés, estarás seguro. Te apuntaré,
però llevo caramelos en lugar de bombas y he perdido el resto del escuadrón. Tu amgio,

DICK